Parleu català, per cortesia amb els catalans. Els altres, que s'adaptin o que els bombin.

Ja sé que el recurs a inexistents problemes lingüístics normalment és una cortina de fum per desviar l’atenció dels temes importants. Ja sé que no deixa de ser un gest simbòlic de cara a la parròquia botiflera i/o xarnega que els vota. Ja sé que des del punt de vista pràctic no canviarà gaire les coses.

Però el recurs del PP, amb els Ciudadanos fent de palmeros, a la “cortesia” per demanar que continuï la submissió lingüística dels catalans és d’un filldeputisme tan gros i d’un cinisme tan enorme que no em puc estar de deixar-ne anar algunes de fresques. Els colonitzadors espanyols em sulfuren més enllà de la racionalitat, i si no m’esbravo simbòlicament acabaré hostiant-ne algun el dia menys pensat…

Què s’han cregut aquests fills de puta? Som a casa nostra, a Catalunya, on es parla català, i on no s’ha de parlar cap altre idioma en els actes oficials, de la mateixa manera que en els actes oficials de qualsevol país normal no es parla la llengua del país veí.. Qui no sap català és un estranger, que o bé s’integra en un periode de temps raonable o bé no es mereix ni l’aire que respira, especialment si en lloc d’integrar-se pretén espanyolitzar aquesta terra. És així de dur i així de simple: els colons, o es sotmeten o se’ls fa la vida impossible. I punt. Contra violència simbòlica dels colons, terrorisme lingüístic. Exterminem el castellà de la vida pública, i a prendre pel sac!

Making it easy: de xarnegos, botiflers i catalans

No m’avergonyeixo de fer servir relativament sovint el terme “xarnego”, tot i que la majoria de les vegades que ho faig el meu interlocutor (o algun dels lectors del bloc) és víctima d’una reacció pavloviana, comença a salivar intensament, intenta escopir-me i fins i tot em pot arribar a tractar d’essencialista i nazi. Quan miro de posar-hi pau i argumentació, i aclareixo que per a mi el terme “xarnego” no s’aplica als fills de progenitor no català, ni als immigrants en general, ni tan sols als castellanoparlants, sinó que es tracta d’una conceptualització (molt meva, això sí) de caràcter polític, em miren com si estigués una mica més boig del compte. Com que això ja m’ha passat moltes vegades i penso seguir fent ús de la parauleta maleïda, m’ha semblat adient explicar-ne el significat que li dono.

De la historicitat de les paraules.

Si mireu els diferents diccionaris electrònics, o la cada cop més utilitzada Wikipèdia, la cosa és complicada, atès que el terme xarnego és descrit amb el caràcter essencialista del qual un servidor vol fugir. Tot i que la cosa, en descàrrec meu, és complicada per a gairebé qualsevol paraula.

Si mireu, per exemple, el significat de la paraula “porra” a la segona edició del diccionari de l’IEC (2007), veureu que significa moltes coses diferents, però no “xurro madrileny”, ni tampoc “juguesca on un conjunt de persones fa apostes lligades a endevinar el resultat d’un partit de futbol que encara no s’ha celebrat”. De la mateixa manera, si mireu “porro” descobrireu que és una planta liliàcia, però no que és un cigarret fet amb tabac i marihuana o haixix… De la mateixa manera, si busqueu els mots “auster” o “retallar” no trobareu cap referència a la despesa pública o a la necessitat d’enxiquir l’estat del benestar… Per tant, moltes vegades els parlants fan un ús de les paraules ben diferent d’aquell que diu la norma…

De fet, les paraules adapten el seu significat, i fins i tot la seva pròpia existència (és a dir, el seu ús) a l’esdevenir històric i a la cosmovisió predominant en cada moment. Una dona pública, fa només cinquanta anys, designava un concepte ben diferent de l’actual. Molts parlants saben què és un kalashnikov, però ben poca gent sap avui dia què eren un trabuc o un arcabús. I actualment un escarabat ha deixat de ser un model de cotxe per tornar a ser un insecte més aviat lleig…

Compte! Això no vol dir que el llenguatge creï realitat del no-res, com sostenen Sapir-Whorf, els apòstols de la correcció política i els atontolinats de la sensibilització i la visibilització. El llenguatge, tot i tenir un paper cabdal es limita a fixar, en estructures de pensament socialment compartides, institucions preexistents. El llenguatge no s’inventa res, sinó que ho explica, i explicant-ho ho converteix en norma, per dir-ho en termes planers. Norma que, atesa la historicitat dels afers humans, és mutant en el temps, a mesura que les institucions que reflecteix un mot muten al món real.

El terme xarnego, en aquest sentit, ha experimentat sensibles transformacions històriques que podeu veure a partir de la seva definició al diccionari IEC, al GDLC, a la Wikipèdia en català i a la Wikipèdia en anglès. Tots ells, a més, i per no mullar-se, parlen de l’obsolescència de l’ús de la paraula a partir dels anys 70 del segle passat. Em temo que, en aquest cas, els redactors de diccionaris han estat víctimes de la síndrome de la correcció política, atès que la paraula és usada profusament tant en sentit clàssic (essencialista i pejoratiu, com féu sense anar més lluny l’exministre Jordi Sevilla), com en sentit contracultural (no menys essencialista, però positivant el concepte, com han fet Paco Candel, Joan Manuel Serrat o el mateix Josep-Lluís Carod-Rovira).

Per tant, ens trobem davant d’una paraula vigent, i eficaç des del punt de vista institucional (entenent institució a la manera de Berger), amb una càrrega emotiva molt potent. Per què hem de renunciar al seu ús com a arma llancívola (un dels usos del llenguatge és l’agressió, suposo que això tothom ho té clar) degut a una covarda petrificació del mot? Per què no n’actualitzem el significat per la via d’acostar-nos a la descripció de la realitat, i no del desig, de la fal·làcia que ens hem arribat a creure que "Catalunya és un sol poble"?

Actualitzant el significat del mot

Avui dia no s’és català únicament per naixença, sinó que se n’és fonamentalment per voluntat, i aquest constitueix un dels consensos socials bàsics a casa nostra. La gent arribada a Catalunya des d’Andalusia, Extremadura, Galícia, Equador, Marroc, Gàmbia o Mongòlia, majoritàriament ha pogut (i volgut) triar la progressiva dissolució de la seva condició d’immigrant, esdevenint catalana per voluntat, defensant la llengua i el país, i incorporant als seus usos i costums individuals i familiars molts dels usos i costums (de la cultura, en definitiva) del país d’acollida.

Es pot ser català, en conseqüència, de moltes maneres. Et pot agradar, o no, el folklore més nostrat i tòpic, pots menjar, o no, pa amb tomàquet i pernil, pots ser, o no, del Barça, i així fins gairebé l’infinit. Dic gairebé perquè no es pot ser català de qualsevol manera, així com no es pot ser vegetarià i alhora carnívor, o capellà catòlic i simultàniament pederasta (almenys públicament…).

Així, no es pot ser català i treballar activament contra la normalització de la nostra llengua i la nostra cultura, no es pot ser català i sospirar per la dissolució de Catalunya en un estat espanyol ben unitari, no es pot ser català i menystenir constantment la necessitat d’aprendre el català fins i tot després de mig segle de viure aquí, i tampoc es pot ser català i pretendre viure únicament en espanyol a casa nostra.

Per si en queda cap dubte, personatges que habitualment i històrica s’han autodefinit com a xarnegos (Serrat, Candel, Carod, Miguel Poveda, o la meitat dels meus amics), us asseguro que no en són, i que són catalans d’alguna de les gairebé infinites maneres en què això és possible.

En canvi, personatges com Jorge Fernández Díaz, Francisco García Prieto o aquesta anònima senyora són xarnegos amb majúscules. I com que vull que els caigui la cara de vergonya, i que acabin triant entre deixar de fer mal a Catalunya o marxar del país, m’agrada que la paraula segueixi sonant així d’agressiva. Massa poc, encara…

PS (Bonus track) – Xarnego seria tot aquell qui viu a Catalunya, havent-ne nascut fora o tenint progenitors estrangers, i treballa activament contra el país. Cal recordar, per si de cas, que hi ha catalans amb vint-i-cinc generacions d’ancestres catalans que també fan a la seva pàtria tot el mal que poden, des de l’Alejito Vidal-Quadras fins a Albert Boadella o Francesc de Carreras. Aquests no són ni xarnegos. Són, naturalment, botiflers.

Quan dos amics es casen

Avui, per variar, farem un post amable, un pèl ensucrat i sense criticar ningú… ;-) De tant en tant val la pena.

Ahir es van casar la Nuri i l’Eloi, dos amics de fa molts anys, més de vint, que ja porten molta vida viscuda, que són allò que anomenem bona gent amb majúscules, i amb qui he compartit moltes hores de xerrades, de cerveses i d’alegries. Com que els amics antics són d’aquells que acaben enllaçant-se indestriablement amb la teva biografia i tots plegats ja tenim una edat, també ens ha tocat viure i compartir moments personals difícils, desgràcies familiars i fins i tot feina…

Tot això ens ha unit, amb aquells llaços invisibles, sòlids però amb l’elasticitat necessària com per permetre que cadascú faci el seu camí, i ens seguim trobant de tant en tant per compartir bones estones, parlar inacabablement de política i riure força.

Ahir va ser una d’aquestes bones estones. On retrobes gent que fa molt de temps que no veus. On veus polítics (vegeu foto) transvestits de persones normals que també valoren els llaços de l’amistat i les coses petites i quotidianes, i que gràcies a això són capaços de convertir un casament civil en una estona emotiva i divertida. On menges i beus una mica massa. On acabes parlant amb més vehemència del compte de temes que exigeixen més reflexió i menys whiski. On la vida flueix fàcilment, i et recorda que val la pena ser viscuda…

Amics, que tingueu molts més anys de companyia i felicitat. I que jo pugui veure-ho… Jejeje.

Pregar junts, però també parlar i riure en comú,

intercanviar favors, llegir junts llibres ben escrits, estar junts fent broma i junts seriosos,

estar de vegades en desacord sense animositat, com s'està de vegades

amb un mateix,

i utilitzar aquest estrany desacord per reforçar el contracte comú,

aprendre alguna cosa l'un de l'altre,

trobar a faltar als absents amb pena,

acollir els que arriben amb alegria

i fer manifestacions d'aquest estil i d'un altre gènere,

espurnes del cor dels que s'estimen i atreuen,

expressades en el rostre, en la llengua, als ulls en mil gestos de tendresa,

i cuinar els aliments de la llar on les ànimes s'uneixin en el seu conjunt

i on diversos no siguin més que un.

Una broma privada: Sant Agustí m’agrada més que Paracels... ;-)

Un any de #burrosol

La meva valoració sobre el moviment dels indignats, o moviment #burrosol en la particular nomenclatura d’aquest bloc, ha tingut tres moments més o menys hegelians.

Tesi (maig 2011): Ja era hora que algú es rebotés. Sembla que els elements nuclears de la protesta estan ben orientats, però hi ha dubtes sobre la seva capacitat d’incidència real pel que fa a impulsar canvis, i dubtes més seriosos encara sobre la utilitat per a Catalunya d’un moviment de base espanyola amb un elevat risc d’esdevenir espanyolista. (Post D’acampades, virtuals i reals… i post De la continuïtat de les acampades).

Antítesi (juny-setembre 2011): El moviment dels indignats ha estat segrestat pels especimens més gilipolles, aquells que durant la primera fase manipulaven les assemblees fins a límits grotescos, i ha esdevingut una part més del problema en lloc de configurar-se com a solució. (Post Prou!, post Dues tòtiles de campionat i post Fins als ous de #burrosol)

Síntesi (octubre 2011): La suposada mobilització planetària del passat 15 d’octubre posa de relleu que el moviment ha esdevingut un carreró sense sortida, del qual només es poden rescatar alguns aspectes procedimentals i poca cosa més. (Post Apoteosi #burrosol)

Ara que farà un any de l’inici del moviment, i que se n’han viscut tant commemoracions com anàlisis més o menys interessades (vegeu aquest i aquest altre article del País, o aquest de l’Avui, com a exemples), em refermo en l’opinió que tenia l’octubre passat. Matiso, però, que teoritzacions sobre la producció col•lectiva i horitzontal de coneixement poden arribar a tenir el seu interès i la seva aplicabilitat, i que la pervivència del moviment indignat com a estat d’ànim pot ser el germen d’una nova actitud, i fins i tot d'una nova manera de definir la democràcia, o si més no un antídot contra els inevitables periodes de populismes de dretes i d’esquerres que es viuran arreu d’Occident en els propers anys.

Les revolucions estan renyides amb la democràcia i el respecte pels drets, per si algú se n’havia oblidat. Tenint en compte que una revolució és ara mateix tan inevitable com necessària, la relació que es pot arribar a establir entre els agents revolucionaris i el moviment indignat pot ser anàloga a la de la metàfora de la tassa de te i el platet que evita que el líquid ens cremi… Si queda això per a la història, oli en un llum. En cas contrari, la indignació haurà estat el cant del cigne de la política entesa com a imperi del desig, la darrera manifestació del paradigma polític nascut després de la segona guerra mundial…

La mala educació, el respecte, i altres coses...

Veig al tuiter que a ca n’Anglada hi ha moviment. La foto que encapçala aquest post, on hi destaca una pancarta que diu literalment “Pere Navarro: Ca n’Anglada se merece respeto”, m’ha encuriosit i emprenyat.

M’ha emprenyat perquè n’estic fins als ous de l’obsessió malaltissa d’alguns ciutadans terrassencs a escriure sempre les seves comunicacions públiques en castellà, idioma estranger a casa nostra. Si es demana respecte en la llengua de Cervantes, com si fossim a Salamanca o a Mérida i no a Terrassa, es denota una manca de respecte absoluta cap al país d’acollida, i per tant es fa evident l’existència enquistada i cancerígena d’una immigració espanyola no assimilada que va de pal colonitzador, del rotllo “no aprendo catalán porque no me sale de los cojones y porque estamos en Ejpañia, coño”. Curiosament, aquesta immigració espanyola no assimilada tendeix a queixar-se amb grans escarafalls de la suposada “invasió mora”, i considera que “primero los de casa”… Si volen ser considerats “de casa”, el primer que haurien de fer és adoptar d’una puta vegada la llengua del país. Mentrestant, el respecte que (almenys a mi) em mereixen és nul.

M’ha encuriosit perquè no sabia quina suposada animalada de l’alcalde havia ocasionat l’escriptura de la pancarta colonial, i descobreixo que l’afer deriva del desacord de tres o quatre veïns amb els nous itineraris dels autobusos de TMESA. Resulta que fins fa poc l’autobús que anava a l’hospital passava per l’interior del barri (amb una pèrdua de velocitat comercial inassumible i amb un perjudici evident per als viatgers residents en altres zones) i amb la darrera reestructuració de línies l’autobús de l’hospital passa per l’avinguda Barcelona (amb quatre parades, quatre, perimetrals al barri, més una cinquena a la carretera de Montcada) per guanyar temps. I tot i així, cap punt de ca n’Anglada queda a més de 400 metres de cap parada… Això ha estat vist com una afrenta intolerable pels quatre carcamals egoistes d'habitud que pensen només en els seus genolls artrítics i no en l’interès general…

Farà bé l’ajuntament de fer cas omís d’aquesta merda de reivindicació. I també farà bé de plantejar-se la conveniència de les actuacions de caràcter reactiu (fer passar la línia 3, de forma absolutament estúpida i innecessària, per l’interior de ca n’Anglada per deixar de sentir la mosca collonera del senyor Arenas, o permetre un gir absurd i suïcida a la Ronda de Ponent per no sentir més els quatre pesats de Can Boada del Pi a costa de putejar mitja ciutat) en detriment de les actuacions proactives, planificades i basades en l’interès general. El temps del clientelisme, feliçment, està arribant a la seva fi…

També farà bé el moviment veïnal de plantejar-se el seu futur. Hi ha una part del mateix que està liderant adequadament una reconversió tardana però necessària, que supera els clientelismes i el politiqueig per passar a empoderar i coresponsabilitzar la ciutadania, que supera la merda de la fiestamayordelbarrio i la canvia per projectes inclusius i útils, que passa del quéhaydelomío i es mulla en nobles iniciatives com la ILP de modificació de la llei hipotecària. Però hi ha una altra part del mateix, habitualment la que va ser més merdejada pels diversos partits polítics, que ara ha perdut l’autobús i d’aquí a quatre dies perdrà el tren. Espavileu, o desaparegueu per permetre l’eclosió d’alguna cosa útil. Gràcies.

#siténgcuyóng

Extremadura és una terra que amb el nom ja paga, que s’ha caracteritzat històricament per tenir una oligarquia terratinent dèspota, filldeputesca i tòxica, i per tenir una colecció de lladres, genocides i esquena-drets entre els seus habitants menys afavorits per l’atzar genètic.

No és que m’ho inventi, sinó que només una terra xunga poblada de gent xunga pot excretar merdes ambulants com Francisco Pizarro, Hernán Cortés, Pedro de Valdivia, Inés de Suàrez (sí, les dones també poden ser unes perfectes filles de puta si s’ho proposen), Francisco de Orellana o Alonso de Mendoza.

I més enllà d’històries colonials, només una terra xunga poblada de gent xunga pot considerar que la vila d’Almendralejo pot produir alguna cosa de profit més enllà de l’actriu porno Avy Lee Roth. Fixeu-vos que no han produït científics ni mecenes, que la qualitat dels seus artistes és lamentable en termes generals i que han arribat a produir merderades com Azúcar Moreno o Los Chunguitos.

En aquest context, en una terra on més del 25% de la població ocupada viu de la sopa boba de l’estat (aquí sí que hi ha funcionaris inútils, a fe de Déu), on més del 30% de la població activa està a l’atur i on una quantitat inimaginable de desvagats només surt del bar per cobrar el PER de tant en tant, és ben lògic pensar que llençar diners públics fent-hi arribar un AVE, encara que sigui de passada cap a Lisboa, és un error estratègic descomunal. A banda que el tren aniria buit dia sí i dia també (a no ser que s’habilitessin seients especials per a toros de lídia), caldria destrossar autovies gratuïtes quasi noves per les que no hi passa gairebé ningú i tornar-les a refer després d’haver-hi fet passar les vies…

En aquest context, no m’estranya que el lladre major, el president de tota aquesta colla d’inútils, digui al Trias (que no és sant de la meva devoció, però que en això té més raó que un sant) que a veure sitengcuyóng i m’ho repeteixes a la cara… I no és una qüestió de cuyóng, senyor Monago. Vostè ha agafat els pitjors costums dels seus predecessors, el bocasses del Rodriguez Ibarra i el gilipolles del Fernández Vara, i es pensa que baladrejant una mica i exhibint testosterona contra els catalans aconseguirà alguna cosa. Vagi-se’n a prendre pel cul, i a veure si l’atropella un camió de les escombraries davant de les muralles de Mèrida mentre és sodomitzat pel seu cap, l’inútil del senyor Rajoy. Els catalans no serem més lliures (per a això ens caldria la independència) ni més rics (per a això ens caldria que un moviment sísmic gegantí engolís Extremadura i totes les altres comunitats lladres), però li asseguro que viurem més tranquils sense la presència al món d’un indesitjable com vostè. Imbècil.

El cadastre, l'IBI i el gos de l'hortolà (que no menja ni deixa menjar)

L’import de l’IBI, impost sobre béns immobles, oscil•la entre un 0,4% i un 1,1% del valor cadastral del bé que en constitueix l’objecte tributari. Això significa que l’IBI que paguem és el resultat de la interacció de dos elements: el valor cadastral (teòricament objectiu) del bé immoble, i la voluntat municipal d’establir un tipus impositiu més alt o més baix. Per a un bé de valor cadastral de, podem per cas, 50.000 €, l’import anual de l’IBI pot oscil•lar (deixant de banda detalls menors) entre 200 i 550 euros.

La darrera valoració cadastral general feta a Terrassa data del 28 de juny de 1995 (data de publicació inicial de la ponència de valors) i és vigent des del dia 1 de gener de 1997. El text refós de la Llei del cadastre immobiliari indica que és obligatòria la revisió general dels valors cadastrals com a mínim cada deu anys, i per tant a la ciutat de Terrassa s’hauria hagut d’iniciar aquest procediment l’any 2005, per permetre la seva aplicació a partir de gener de l’any 2007. Malauradament, l’any 2007 hi va haver eleccions municipals, i el govern de la ciutat no es volia arriscar a perdre unes eleccions per una inoportuna pujada de l’IBI en any electoral. El govern de la ciutat oblidava interessadament la seva capacitat normativa en aquest aspecte, i donava per descomptat que l’aplicació dels nous valors cadastrals s’hagués fet sense alterar els tipus impositius…

Tot i que fa cinc anys que s’hauria hagut de revisar la ponència de valors cadastrals, l’Ajuntament segueix obstinat i tossut en no tocar el tema, amb excuses infantils del tipus “ara no és moment de fer una revisió perquè els valors actuals del mercat immobiliari no són reals” (argument irrellevant, atès que els preus de mercat marquen el màxim legal al qual es pot determinar un valor, però no el valor en si, que pot ser força més baix) i argumentant que una revisió generaria una puja significativa de l’impost, inacceptable en temps de crisi.

Aquest segon argument també és falaç, atès que oblida interessadament la capacitat normativa municipal sobre l’impost. A banda que la llei permet fraccionar l'increment (si es produeix) en un periode de fins a deu anys si així ho disposa l’ajuntament, amb un senzill exemple es veurà com l’actualitació de valors no necessàriament implica una puja de l’impost. Actualment, el tipus aplicat a la ciutat és del 0,714%, de forma que un immoble de valor cadastral de 50.000 € tributa un IBI de 357 € anuals. Suposant que l’actualització del valor cadastral dupliqui l’actualment vigent i ens trobem de cop i volta amb un immoble de 100.000 € (cosa dubtosa per se, atès que probablement en molts casos el nou valor cadastral es deflactaria en relació a l’anterior), si li apliquem el tipus mínim del 0,4% pagaríem 400 €. El sobrepreu de 43 € es podria repercutir en deu anys, de forma que descomptant la inflació l’import real final de l’IBI seria aproximadament el mateix que abans de la revisió cadastral, o fins i tot lleugerament inferior.

Per tant, on és el problema? Em temo que es tracta de la clàssica “por a la llibertat”, de la paràlisi que ocasiona reconèixer la diferència entre governar i gestionar. Imagineu-vos una revisió cadastral ben feta, i una aplicació normativa municipal intel•ligent… Jo em decantaria per aplicar d’entrada el tipus màxim permès per la llei, l’1,1%, amb el que es podrien gravar, per exemple, els immobles buits i els immobles que hostatgin activitats molestes o insalubres. A partir d’aquí, aplicaria una potent bateria de bonificacions de tipologia variable, en funció de l’ús de l’immoble i de la capacitat econòmica dels seus propietaris (o dels seus resultats de l’any anterior en cas que el propietari sigui una empresa). Imagineu una bonificació del 50% per habitatge habitual, amb una bonificació addicional del 50% si no s’arriba a un determinat llindar de renda… O una bonificació del 50% per a un immoble d’ús industrial, amb una bonificació addicional del 25% per resultats negatius de l’exercici fiscal anterior… El tipus resultant seria en el primer cas (de forma perfectament legal) del 0,275%, pràcticament una quarta part de l’actual…

És clar que per fer modificacions d’aquest tipus, de caràcter redistributiu, amb orientació social i antiespeculativa, cal tenir unes prioritats clares, una certa dosi de sentit comú i una gran quantitat de valentia per capejar el temporal polític que ocasionaran els de sempre… És més fàcil no tocar res i dir, amb expressió compungida, que no ho fem per no perjudicar els pobres… En realitat, els no perjudicats són els que guanyen sempre!